Política amb entrebancs

La Realitat de dur la Cartera.

• Toni Àira tradueix el llibre de la famosa sèrie britànica Sí, ministre.

• Josep Piqué i Joan Majó, ex-ministres d’Indústria i Energia, aprofiten per recordar la seva experiència al poder.

 

El passat 25 de març va veure la llum la traducció de Toni Àira del llibre Sí, ministre escrit fa uns 30 anys per Jonathan Lynn i Anthony Lay. Josep Piqué i Joan Majó van ser els dos ex-ministres convidats per presentar l’obra. De ideologies i etapes polítiques diferents, els dos mostraven una complicitat que diria que ningú esperava. Tant un com l’altre havien estat ministres d’Indústria i Energia, i a més a més, tal i com va dir Àira, també els uneix un fi sentit de l’humor i una gran intel·ligència.

Sí, ministre està ple d’humor i diàlegs intel·ligents, però en el fons ens vol mostrar la càrrega que porta implícita el poder.  Encara que ja fa temps que va ser escrit continua sent molt actual i es per això que els dos ponents tenien molt a dir. Al llibre es pot veure com el secretari, Sir Humphrey, intenta per tots els mitjans manipular al ministre per tal que aquest no canviï l’estat de les coses. Tan Majó com Piqué van viure èpoques de canvi i veure la figura de Sir Humphrey els fa recordar algunes anècdotes. Durant les seves etapes polítiques hi havia persones resistents al canvi, com per exemple un contable de l’ajuntament de Mataró on Majó n’era l’alcalde. El contable es negava a la idea d’informatitzar-ho tot, ja que tenia por de perdre-ho tot. A final d’any havia dut els comtes tan a mà com amb l’ordinador. Dirigir i gestionar, no hi ha una distinció gaire clara entre aquestes dues funcions. Els dos ponents van coincidir al defensar que els polítics són els que han de dirigir i els gestors han de ser els que tirin endavant els projectes. Des del moment que un gestor ocupa el lloc d’un polític o l’inrevés, les coses no van bé.

Piqué començà dient que amb el llibre es desmitificava la imatge dels ministres. Et fa veure que tots són iguals, i Piqué ens va dir que era cert. Quan ets ministre manes poc, pots manar més quan ets alcalde, va dir Majó. Dins la vida dels polítics la semàntica creativa hi té un gran paper. Tal com va dir ell la semàntica creativa és dir les coses de determinada forma per tal que avancin contràriament del que es diu. Ha de semblar que sempre fan coses positives per la societat encara que sigui un pla de reconversió de la mineria que comporta algun que altre acomiadament. Piqué am poques paraules, però molt concretes, va tractar temes força diferents. Tenir poder és dur. Estàs envoltat de vultors, de gent que només vol fer-t’ho passar malament. Segons l’ex-ministre del PP la seva primera setmana com a ministre fou com la primera de la mili. Aquest sentiment també és compartit amb gairebé tots els altres ministres que hi ha hagut. Sense tenir en compte els partits polítics als que pertanyien, tots els ministres d’indústria estan d’acord i això és degut a que els problemes agermanen.

El poder té molts inconvenients, però està bé que els mateixos polítics també reconeguin que té una part eròtica. El que crida més l’atenció és la capacitat de canviar gradualment la realitat que t’envolta. No obstant, els resultat es tarden molt a veure. Un cop els polítics han deixat la cartera de ministre, han de fer altres coses. Dins la política és aconsellable que els polítics no només hagin fet política, ja que sinó es debilita el debat. Piqué va reivindicar una bona política. Creu que és necessària ja que sinó acaba afectant el país i això avui en dia no ens ho podem permetre.

Piqué i Majó van deixar sortir el polític que encara duen a dins i ens van deixar clar que entre el llibre i la vida real no hi ha gaire diferència. Quan estàs al poder sempre trobes gent o situacions que representen aquest pesat secretari que fa les coses més dificultoses. No obstant el que és més important és aconseguir un bon lideratge polític amb uns bons gestors i alts funcionaris que ajudin a que tot funcioni.

Setmana Santa

 JUNTES PER FI

Divendres sant. Després d’una setmana de relax, prenent tallats cada tarda al bar del poble, decidim reunir-nos per sopar totes les amigues a casa d’una d’elles. Reunir onze noies el mateix dia i al mateix lloc resulta més difícil del que sembla. Feia molt temps que no hi érem totes, potser des de la fesa major el mes de maig. Aprofitem el sopar per parlar de temes pendents. Mentre unes estan acabant de fer les pizzes, les altres estan a la taula amb un cigarret a la ma o bé tirant fotos per afegir-les al nostre àlbum. Les nostres cares desprenen una tranquil•litat equiparable a la dels llargs mesos d’estiu. Es nota que no tenim res més important a fer, ja no ens esperen ni exàmens, ni treballs, ni el frenètic ritme de vida de ciutat. També ens expliquem els plans que hem fet pel cap de setmana, unes a la platja, les altres es queden al poble, alguna treballa…La cuina on sopem és petitona, hi cabem justes! Les parets són d’un groc que fa l’habitació més acollidora. Tornaria a repetir el sopar tres-centes vegades! M’agrada estar envoltada de totes les meves amigues, però sempre hi ha la sensació que en falta alguna. En fi, sempre em quedaran els tallats al bar del poble.

El Fotoperiodisme present a les XVI Jornades Blanquerna.

EMOCIÓ I ESPERIT CRÍTIC, LA CLAU PER PERDURAR EN EL TEMPS.

• Una conferència dedicada al fotoperiodisme dóna importància a destacar entre la multitud.

• Davant d’un futur negre s’ha de tenir una nova percepció de la professió.

 

El fotoperiodisme és una de les professions que des de fa un temps està captant l’atenció dels nous professionals. Amb una càmera a la mà, un tema interessant i bones idees, aquests joves ens apropen realitats que fins fa uns anys gairebé ens eren desconegudes. Però avui en dia tot està fotografiat, tots els temes s’han treballat, per tant el que s’ha de buscar són noves sortides que sobtin i et facin destacar.

Lourdes Basolí, fotògrafa i ex-alumna de la facultat, treballa des de fa 2 anys amb la violència dels barris de Caracas. Ella, en els seus treballs, intenta plasmar l’altra cara d’aquesta realitat, fotografia des de la proximitat i amb les seves emocions, i això és el que ha de fer tot fotoperiodista per poder tenir aquesta professió avui en dia. “Nous valors del fotoperiodisme”, així s’anomenava la conferència que tingué lloc dijous passat durant la XVI edició de les Jornades Blanquerna. Aquests nous valors fan referència a una percepció diferent de la professió. Dins la fotografia hi hem de buscar el fotògraf, ha de trobar un llenguatge fotogràfic propi, amb un esperit crític que no pot perdre.

Els oients de la xerrada no podien ser més encertats. La majoria d’ells anaven amb una càmera penjada al coll i no paraven de disparar dins obtenir la fotografia buscada. Però els flaixos van parar uns instants quan Basolí explicà una anècdota molt impactant. Fou en aquell moment en el que gairebé tothom va entendre a què feia referència. Viure amb la família, l’agonia d’un nen de 6 anys víctima d’un tret al cap als carrers del seu barri, fins el moment de la seva mort, és una experiència que et canvia la vida, i és involucrant-se sense pors, com un mateix pot arribar a plasmar en una simple fotografia tot el que sent. Quan aquests elements s’uneixen, potser ja jo hem de parlar d’una simple fotografia, sinó de gairebé un art. El futur es preveu negre, la fotografia està reculant, però si se sap buscar aquesta petita escletxa per sobresortir, potser podem tornar a la superfície.

Dietari

Ja han creat una escola audiovisual a Colòmbia

Tomando Conciencia, la productora solidaria.

• La ONG, amb el mateix nom, presentà els nous projectes de la mà del seu gerent Carlos Sanchez-Llibre.

• La productora recolza els projectes de la organització amb reportatges audiovisuals.

Opinió

CORTINA DE FUM PERFECTA

Els toros no m’agraden, però la seva  prohibició no la trobo del tot coherent. Per una banda hi ha la visió dels proteccionistes d’animals, que han començat tot aquest show per defensar la vida del pobre toro, i per una altra, tenim la visió d’aquella gent que defensa les corrides com aquella tradició tant apreciada i popular de l’Espanya més profunda. Però jo no em considero part ni d’aquesta Espanya ni de cap altra. També s’han atrevit a definir les corrides com una de les festes nacionals més importants, però al cap i a la fi, el que ells defineixen com un art, jo ho veig com un pobre noi disfressat que fa córrer un animal perillós per demostrar que el pot guanyar.

Els toros han perdut aficionats amb el pas del temps, per tant crec que no és necessària una llei que els prohibeixi, i menys si es basen en arguments venals que defensen la vida de l’animal. Les coses, al final, cauen pel seu propi pes. Però aquest tema és la oportunitat perfecta per camuflar els verdaders motius de la majoria de gent que s’hi ha posicionat a favor: un catalanisme oposat a Espanya. És una forma pública de poder dir entre una cortina de fum que el que pertanyi a Espanya no ens interessa. Però què passaria si ens prohibissin les sardanes o els correfocs? En aquest cas crec que la política no pot tenir el dret de decidir sobre la cultura. Hi ha qui celebra la Festa Nacional d’Espanya, Sant Valentí i la Feria de Abril, però jo celebro la Diada, Sant Jordi i la Festa Major del meu poble, amb les sardanes i el correfoc que li pertoquen.

 

Dietari

Col·lapse a les carreteres de l’àrea metropolitana de Barcelona.

NEVADA ESPECTACULAR A BARCELONA

< Més de 5 centímetres a la capital catalana.

< Rodalies pateix retards a causa del temporal.

Els límits de la intimitat

Juguem tots a confessar-nos! Quin paper

hi jugo jo?

 

• Gosling, Terry, Woods, Clinton…tenim un allau de revelacions.

• Les úniques explicacions acceptables són aquelles que no tenen ànim de lucre.

 

Aquesta setmana passada no hi ha hagut un dia sense que sortissin a la llum nous rumors, penes, rancúnies o afers sexuals. No obstant aquest interès per la vida privada de la gent, ja no només es limita a les celebritats, sinó que ara també se centra en esportistes, periodistes i fins i tot en presidents del govern.

La confidència més sorprenent de la setmana ha estat la de Tiger Woods. El jugador de golf ha aconseguit un fet que semblava impossible: ha dignificat la imatge del futbolista John Terry. L’ ex-jugador del Chelsea simplement va acceptar la seva destitució i va demanar disculpes a la seva dona, arran dels seus afers sexuals. Tiger Woods, en canvi, va demanar disculpes en un discurs de més de 6 minuts per les notícies de la BBC, un acte molt teatral.

Totes aquestes polèmiques ens fan sentir nostàlgics amb l’ex-president nord-americà, Bill Clinton. Després del seu afer amb una secretària, Monica Lewinsky, va demanar disculpes tot pronunciant una pregària en un esmorzar “Suposo que no hi ha una forma luxosa de dir, he pecat”. La última confidència de la setmana ha estat la del reconegut periodista Ray Gosling. Aquest va confessar l’assassinat del seu amant que estava malalt de SIDA. Després d’una llarga carrera professional, en la que ha demanat a la gent per les seves històries personals, ha tingut un moment de generositat al confessar una cosa tan íntima. Els secrets personals els solem compartir amb els amics i ells en comparteixen amb nosaltres. Però hi ha vegades que la gent més famosa decideix compartir-los amb milions d’espectadors. El que ens preguntem és: si tot el món és el teu confident, on queda el paper dels amics i la família? La veritat o l’atreviment és un joc molt perillós.

Dietari (Versió 2)

Assisteixo a una entrevista a Samanta Villar.

• La periodista visita el programa Llums de la Ciutat.

• L’entrevista ha tingut lloc a dos quarts de set de la tarda a la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Una de les armes més poderoses afecta de nou Argentina.

Argentina esta vivint en un somni territorial nacionalista.

 

• La polèmica al voltant de les Malvines és un símbol d’immaduresa.

• La sobirania és més que geografia o història antiga.

 

Torna a ressorgir la polèmica al voltant de les Illes Malvines. Després del conflicte que va afectar a les Illes l’any 1982, s’ha despertat el sentiment nacionalista en la població argentina. L’últim enfrontament entre argentins i britànics va provocar la mort de més de 600 persones i aquesta vegada la presidenta del país, Cristina Fernández de Kirchner, al igual que els seus predecessors, té una opinió domèstica de la situació. Argentina denuncia l’ il·legalitat de les activitats britàniques a la vegada que està vivint una situació econòmica desastrosa i diferents escàndols de corrupció per part del govern.

El més estrany és que no hi ha ningú que s’hagi sorprès. El sentiment nacionalista és una de les armes més poderoses que pot posseir un país. De la mateixa forma que Argentina, també hi ha hagut altres països als que se’ls ha despertat la vena nacionalista, com ara: Estats Units, Itàlia, Gran Bretanya, etc. Aquests conflictes han provocat molta sang, per tant, finalment hem curat a Europa del nacionalisme més potent. Si els Britànics i els Irlandesos n’han après, algun dia, els Argentins també n’aprendran.

 

Més de 17 morts diàries a les vies de l’Índia.(Versió 2)

 

 Es prohibeix als passatgers viatjar damunt els vagons.

 

• L’Índia establirà una nova llei ferroviària a finals del mes de Febrer per evitar la sinistralitat.

• “No podem permetre que la gent viatgi d’aquesta forma, poden perdre la vida”. – Portaveu de la Companyia de Trens

 

És molt habitual veure sobre el vagons de l’Índia intrèpids passatgers. Però aquesta imatge desapareixerà amb la Nova Llei que implantarà el govern a finals del mes de febrer. El Western Railway, una de les companyies que operen a Mombai, ha declarat que un cop establerta la llei, pararan qualsevol tren si hi ha alguna persona dalt del vago.

 “Encara que és molt difícil parar un tren en hora punta, no podem permetre que la gent viatgi d’aquesta forma, poden perdre la vida” va declara el portaveu de la companyia de trens. Aquesta nova mesura coincidirà amb la implantació de cables elèctrics més potents, que és la primera mesura que prendrà el govern i que forma part d’un pla d’ampliació i millora de la xarxa ferroviària. Altres reformes també s’esperen arreu del país, com ara afegir 25.000 Km de via o modernitzar els seus trens amb facilitats com ara wi-fi.

La xarxa ferroviària de l’Índia s’ha convertit en una de les xarxes més mortíferes de tot el món, unes 17 persones moren cada dia. Això és degut a les pràctiques dels viatgers per no haver de pagar el bitllet, que al cap i a la fi només val algunes rupies. Les carreteres del país estan col·lapsades i aquest fet provoca una gran quantitat de gent en els trens, encara que puguin resultar més perillosos. Normalament s’encabeixen unes 500 persones en vagons per 200 passatgers. Els accidents s’esperen, però la majoria d’estacions no estan equipades amb kits de primers auxilis, sinó que tenen llençols per tapar els cadàvers en cas de desastre.